El
senglar
*Adaptat a partir de ‘Rosell, C.; Colomer, J & Navàs F. (En preparació). Senglar –
Sus scrofa (Linnaeus, 1758). Els grans mamífers de Catalunya i Andorra (Ruiz-
Olmo, J. i Aguilar, A.)
El senglar eurasiàtic (Sus scrofa L., 1758) és l’única espècie de la família Suidae que viu a Europa. Segons els estudis més recents, dins del gènere Sus a què pertany, s’han descrit un total de 11 especies, la major part de les quals asiàtiques. El senglar és originari del SE d’Àsia, des d’on s’expandí colonitzant Europa i el nord d’Àfrica. Estudis genètics basats en anàlisi d’ADN mitocondrial posen de manifest que a l’Europa continental es diferencien dos grans haplogrups: un d’ells es troba per tot el continent i l’altra només a la península d’Itàlia, Sardenya i Croàcia. També s’han detectat haplotips originaris de l’Est d’Àfrica, probablement introduïts a través de creuament amb porc domèstic.
Ambdós sexes mostren ullals prominents que sobresurten del musell i assoleixen grans dimensions en els mascles. L’espècie mostra una particular variació en la coloració del pelatge: al naixement mostren pèl bru clar amb ratlles longitudinals fosques molt característiques (s’anomenen virats, garrins o godalls), que muden a un pelatge de to vermellós cap als 4-5 mesos (llavors s’anomenen vermellots o nodrissos) i finalment, cap als 10-12 mesos adquireixen el pelatge característic dels adults de to bru, més fosc a les potes, orelles i altres parts del cos. El pelatge hivernal és més llarg i dens que l’estival, i presenta una borra de pèls més curts i cargolats a sota.
A Europa, el senglar, que havia patit una forta regressió al llarg dels segles XVIII i XIX, va començar una progressiva expansió geogràfica a mitjans del segle XX, tot recolonitzant les illes britàniques i Escandinàvia, i ampliant el seu rang de distribució septentrional fins més dels 65ºN. Únicament és absent de la major part de les illes, tant de la Mediterrània com de l’Atlàntic, i de les àrees situades a l’extrem nord del continent, on els sòls permanentment gelats i el gruix de la coberta de neu, són factors que limiten la seva presència. En aquest sentit, és previsible que l’escalfament climàtic afavoreixi la seva expansió cap a latituds més septentrionals, com també a zones de major altitud, mentre que podria limitar la seva presència en zones més àrides, ja que les altes temperatures i la sequera s’han associat a menors abundàncies de senglar. Possiblement aquesta sigui la raó per la qual l’espècie actualment habita la major part de la Península Ibèrica amb l’excepció d’algunes zones molt àrides o situades a gran altitud.
A Catalunya i Andorra a principis del segle XX el senglar es trobava molt a prop de l’extinció; segons cròniques d’excursionistes i científics de l’època, sembla que només quedaven senglars en alguns boscos feréstecs de l’Alt Empordà i de la Selva. A partir d’aquests reductes l’espècie va iniciar una expansió, lenta al principi, cap a mitjans del segle passat, però que s’ha anat accentuant en les darreres dècades de manera similar al que s’observa a la resta d’Europa. Actualment el senglar es troba pràcticament a tot Catalunya i Andorra, havent-se registrat a 363 quadrícules de 10 x 10 km, el que representa un 93% de les que conforma aquest territori.
A Europa la densitat de senglar mostra una forta variació latitudinal, observant-se que es troba en major densitat al sud i va disminuint progressivament a mida que augmenta la latitud. Aquesta variació ve marcada per canvis en les condicions ambientals, i en particular, per les temperatures hivernals i l’índex de productivitat vegetal, ambdós factors relacionats amb la disponibilitat d’aliment . Si els rigors hivernals (baixes temperatures, sòls gelats i llargs períodes amb cobertura de neu) són la major causa de mortalitat natural als sectors del nord i centre d’Europa, a les regions del sud són les sequeres les que causen baixes més nombroses.
A la península Ibèrica també s’apunten el clima, l’orografia, la cobertura forestal i els usos del sol, com a factors que determinen l’abundància de senglar. Al nord de la Península, on les densitats es situaven habitualment entre 1 i 10 individus/km2, en les darreres dècades s’han superat en moltes localitats els 15 individus/km2; al sud de la Península, on són habituals les grans finques destinades a la pràctica cinegètica i on es facilita aliment suplementari al senglar, s’han registrat densitats rècord de més de 40 individus/km2.
A Catalunya, en el marc del Programa de seguiment de les poblacions de senglar, que es porta a terme des de fa més de 20 anys, s’ha pogut conèixer amb detall les tendències demogràfiques d’una vintena de localitats, que actuen com a observatoris on s’obtenen dades precises de l’evolució del senglar i dels efectes de la seva caça (veure secció del Programa de seguiment) . El seguiment ha permès posar de manifest que les densitats de senglar mostren fortes asimetries geogràfiques i grans fluctuacions interanuals. Pel que fa a variació geogràfica, segons dades de 2019, el rang de densitat estava comprès entre 1,5 i 15,5 senglars/km2, amb un cens total estimat d’uns 200.000 individus. Les densitats més altes de senglar corresponen a zones amb elevada pluviometria, alta densitat de frondoses productores de fruits forestals (com ara alzines, roures o fages) i grans extensions de conreus de regadiu, tots ells factors que afavoreixen una alta disponibilitat d’aliment per al senglar. En l’extrem contrari, trobem espais amb hàbitats més adversos per a l’espècie, com els continentals de major aridesa, així com zones dels Pirineus on l’altitud i els rigors hivernals imposen restriccions en la disponibilitat d’aliment.
Els mateixos factors que expliquen la variació geogràfica, són causa de fortes variacions interanuals en l’abundància de senglar, amb augments els anys amb millors anyades de gla i més pluviositat, i davallades en els anys amb forts eixuts (particularment a la primavera i la tardor) i migrada producció d’aglans, com també, als Pirineus, els anys amb majors gruixos de neu i sòls glaçats. Però més enllà de les oscil·lacions interanuals, la tendència demogràfica del senglar segueix una projecció ascendent a la major part de poblacions.
En tot cas, les poblacions de senglar no sembla que estiguin a prop de tocar sostre, i tenen potencial per seguir creixent. La formidable expansió del senglar, tant geogràfica com demogràfica, té les seves bases en la plasticitat adaptativa, i en l’elevada taxa reproductora, certament excepcional entre els grans mamífers. Durant les primeres dècades de creixement de les poblacions, tots els autors van atribuir les causes de l’expansió, tant a Catalunya com a la resta de la península Ibèrica, al creixement de la superfície forestal i a l’abandonament d’activitats com el carboneig o la pastura als sotaboscos, que van facilitar al senglar extenses superfícies d’hàbitats on trobava refugi i aliment . Però l’expansió del senglar al segle XXI ve marcada per altres factors; es veu afavorit per la colonització de les planes agrícoles i les àrees urbanitzades, on troba llocs on no es practica la caça (principal causa de mortalitat) i gaudeix d’una gran i diversificada oferta tròfica. De fet, s’ha apuntat que el consum de plantes de conreu, molt nutritives, els permeten assolir una òptima condició física, amb el conseqüent augment de la taxa reproductora . D’aquesta manera, la possibilitat d’accedir a aliments de conreu, pot contribuir a augmentar la densitat de senglar.
L’ampli espectre tròfic i la seva plasticitat adaptativa faciliten al senglar la colonització d’ambients molt diversos. Tot i això, la màxima abundància es troba en el seus hàbitats originals, a les zones forestals, en el cas de Catalunya especialment en boscos d’alzines, roures, faigs i altres boscos mixtes o de ribera on disposen d’abundants recursos alimentaris així com zones de refugi en el sotabosc. En les darreres dècades la plasticitat adaptativa del senglar li ha permès colonitzar també ambients molt humanitzats -i de gran oferta tròfica- com zones agrícoles i, fins i tot, ambients urbans i suburbans. Les incursions en aquests espais, altra hora esporàdiques, s’han anat intensificant i actualment el senglar és present en molts pobles i ciutats de Catalunya, on no únicament aconsegueix aliment, sinó refugi en parcs urbans o altres zones verdes.
El senglar té una dieta omnívora i oportunista, basada en el consum d’un ampli nombre d’elements que adapta segons les disponibilitats. La major part de la ingesta, al voltant del 90%, la composen vegetals. La matèria animal apareix amb una freqüència molt elevada, si bé en baixa quantitat. També ingereix carronya i tot tipus d’aliments facilitats per persones, sigui involuntàriament o de manera intencionada.
En condicions naturals la longevitat del senglar pot assolir els 13 anys, tot i que el valor més alt registrat a la Península Ibèrica, al Pirineu aragonès, és d’11 anys. A Catalunya, l’exemplar més vell, datat a partir d’examen de la dentició, correspon a una femella dels Aiguamolls de l’Empordà d’uns 9 anys d’edat.
L’estructura demogràfica de les poblacions de senglar es caracteritza per una alta proporció d’individus joves, conseqüència de la seva elevada taxa reproductora, superior a la resta d’ungulats europeus. Pel que fa a la proporció de sexes, habitualment es mostra equilibrada. El principal factor de mortalitat del senglar a l’àrea d’estudi és la caça, amb una mitjana d’uns 54.000 senglars caçats cada any a Catalunya (període 2014 a 2019).
La reproducció és un dels aspectes més singulars de la biologia del senglar, si es compara amb altres espècies d’ungulats. Els seus trets més característics són la precocitat amb que assoleix la maduresa sexual (al voltant dels 6 mesos), l’alt nombre de fetus per ventrada (mitjanes de 4 a 5). Els senglars s’incorporen a l’efectiu reproductor molt joves, i a Catalunya, com a la resta d’Europa, es poden trobar femelles gestant a partir dels 30 kg i amb només 6 mesos d’edat. Un cop assoleixen la pubertat, els senglars mostren una activitat sexual cíclica amb un anoestre estival seguit de cicles de 21 dies. El màxim nombre de parts, després d’un període de gestació d’uns 120 dies, té lloc entre març i abril. Pel que fa a la mida de la ventrada, a Catalunya s’observen mitjanes de 4 a 5 fetus corresponent la menor productivitat a poblacions d’ambients forestals de muntanya (Montseny i Garrotxa) i la més alta, a una plana de conreus i aiguamolls litorals a l’Alt Empordà.
Actualment no trobem cap depredador natural capaç de controlar o tenir un impacte significatiu en les poblacions de senglar al nostre territori. El llop, principal predador de l’espècie, es troba en expansió a Catalunya, però manté encara una densitat molt baixa.
Quan es troba en densitat excessiva, el senglar causa danys per ingesta de conreus i efectes nocius en la conservació de la biodiversitat per consum d’espècies d’animals o plantes amenaçades. Però també actua com a dispersor de diàspores de plantes i fongs. El senglar, com a omnívor oportunista, afecta un espectre molt ampli d’espècies i té efectes notables en els ecosistemes. Pel que fa a la fauna, consumeix una gran diversitat d’espècies d’invertebrats que viuen al sòl, i també moltes espècies de vertebrats formen part de la seva dieta. En el cas de la flora, el senglar, quan es troba en alta densitat, pot suposar una amenaça per algunes especies com ara les orquídies, tant pel consum directe de bulbs, com per l’efecte de les furgades.
Les poblacions de senglar mostren una complexa i estructurada organització social, amb agregacions d’individus que es modifiquen al llarg de l’any en funció de la fenologia reproductora de l’espècie. Les unitats bàsiques són els grups matriarcals, els petits grups de mascles subadults i els mascles adults, que acostumen a ser solitaris a partir del segon any de vida. Les agregacions matriarcals estan composades per femelles adultes (que solen tenir ancestres comuns), les seves cries de l’any i alguns joves.
Pel que fa a l’ús del temps, els senglars mostren major activitat crepuscular i nocturna i utilitzen àrees de campeig de mida molt diversa. Els primers estudis a França van descriure àrees de campeig anuals de fins a 6.000 ha en les femelles i de 12-15.000 ha en mascles. No obstant això, s’han descrit mides inferiors, especialment en zones planes situades a baixa altitud, com en un cas de Romania, i també en un estudi a Catalunya, a Sant Llorenç del Munt, amb àrees de campeig properes a 1.000 ha.
En tot cas, tots els estudis mostren que els senglars utilitzen àrees relativament estables al llarg de la seva vida. La major part dels individus no es dispersen més de 10 km del lloc on han nascut. Tot i això, hi ha registres exepcionals de mascles que es desplacen centenars de quilòmetres.
El senglar causa nombrosos conflictes de tipus divers, i amb importants imàctes econòmics i socials, entre els quals destaquen els accidents de trànsit que causa en carreteres, els danys als conreus i a la biodiversitat, i la seva presència en zones urbanitzades i infraestructures.
L’entrada de senglars en zones urbanes és cada vegada més freqüent i una notable font de conflictes. Acudeixen a l’espai urbà cercant aliment que obtenen en zones verdes, contenidors de deixalles, colònies de gats o punts d’alimentació que aporten els mateixos veïns (activitat que actualment està prohibida). Això provoca que els senglars s’habituïn a viure a les ciutats provocant conflictes molt diversos, com ara desperfectes en mobiliari urbà i zones enjardinades o els riscos directes per atacs a persones, que si bé són poc freqüents, s’han documentat en diverses ocasions i graus de gravetat.
Donar menjar als senglars està prohibit, i a més els provoca greus prejudicis perquè els fa perdre el seu comportament salvatge i els pot convertir en un perill per a les persones. També cal tenir un compte que poden transmetre malalties.
Les altes densitats de senglar afavoreixen la disseminació de patògens, alguns dels quals poden afectar als humans o al bestiar, i tenir notables impactes econòmics. És el cas de la pesta porcina africana (PPA) una malaltia causada per un virus que afecta al senglar, però també al porc domèstic.
El senglar està classificat segons la UICN com a espècie en preocupació menor ja que té una de les distribucions més amplies de tots els grans mamífers terrestres del món, i manté la seva expansió, tant ocupant nous territoris, com augmentant la densitat a les zones on ja és present.
Es tracta per tant, d’una espècie que no pateix problemes de conservació, sinó que, ben al contrari, mostra excés de densitat en moltes zones, amb el consegüent augment dels conflictes que això suposa i entre ells, l’amenaça per a la conservació d’altres espècies de fauna i flora silvestres. És per aquesta raó que es planteja la necessitat d’aplicar estratègies de control que combinin l’augment de captures amb la reducció de la seva productivitat (dificultant l’accés als conreus i alimentació suplementaria facilitada per humans, o fins i tot, s’assagen tècniques d’immunoconcepció, tot i que el seu efecte a nivell demogràfic seria limitat i la tècnica presenta dificultats per a la seva aplicació a gran escala). El repte de gestió en tot cas, és assolir un nombre de senglars estable i compatible amb la conservació d’altres espècies dels nostres ecosistemes i amb les activitats humanes.
